El desert i la foscor

El desert i la foscor

dimecres, 4 de juny de 2014

Un món feliç (o més aviat no…)

Les distòpies literàries són essencialment la manifestació del desànim d’un escriptor… o potser tot el contrari. Un món millor en què tot és pitjor, on la llibertat consisteix a abraçar el pensament únic i somriure tot el dia, sabent que algú es sacrifica per garantir la teva felicitat. Pensar per un mateix ––tota una obvietat que no ho és tant–– es converteix en una dissidència inadmissible que només poden exercir els ingrats, aquells que no saben comprendre que la felicitat s’amaga darrere de la inactivitat cerebral.



Avui hi ha qui intenta implantar un món feliç a canvi de no pensar, de no discutir, d’aplegar-se a tot allò que ens regala un “Gran Germà” encapsulat en una disfressa de mandatari democràtic o quelcom semblant. Però les coses són com “ell” diu que són, i els nous amos de la distòpia vénen a fer aquelles coses que havien dit que vindrien a fer, malgrat que alguns diuen que no farien res d’allò que han dit que han vingut a fer. I dit això els crèduls els hi paguem un sou de president.





La responsabilitat d’alguns escriptors com a inventors d’un món millor i possible és impagable. Alguns dels nostres dirigents ––que probablement no han llegit mai els autors que esmentaré a continuació––, voldrien convertir-se en una pantalla de plasma gegant i recitar els nous mantres del segle XXI, fills de la programació neuro-lingüística i del coaching, perseguint les nostres ments dia i nit com a garants de la felicitat final.

Llegir avui Aldous Huxley i “Un món feliç”, o “1984” de George Orwell, i “Fahrenheit 451” de Ray Bradbury, és més important del que sembla. La lectura s’ha de fer des de la perspectiva de les dates en què varen ser escrites aquestes obres mestres precursores de l’actual gènere distòpic. Des del Huxley de 1932, passant per l’Orwell de 1949, fins a arribar al Bradbury de 1953, van transcórrer 21 anys; un lapse de temps gens casual. Aquestes distòpies et permeten reflexionar, a diferència d’algunes més recents i de gran èxit que el que volen és entretenir com a manifestació còmplice de l’objectiu d’adormir-te el pensament i procurar-te felicitat vàcua.



No s’admet la dissidència. La discrepància és irreverent. Si penses corres el risc de ser perseguit, i si protestes pots estavellar-te contra el mur d’una presó. Així les coses, 1932, 1949 i 1953, estan més a prop del que ens podria semblar amb un esguard de reüll i sense cap intencionalitat. Malgrat tot no sé viure sense pensar, encara que de ben segur dec estar equivocat perquè ells així m’ho repeteixen constantment, moguts pels fils d’algú que dicta darrere el teló.

J. M. Vidal-Illanes ©2012-2014