El desert i la foscor

El desert i la foscor

dijous, 31 de març de 2016

Una proposta de taller gens usual (però útil)



Crear personatges i saber-los presentar hàbilment dins una novel·la o relat, no és fàcil. Estic segur que us ha passat, com a lectors o escrivint, que heu sentit que els personatges que transiten per les pàgines del llibre que teniu a les mans estan mancats de vida real. Potser part del problema és que s'han elaborat com qui dissenya "el que sigui" a un laboratori, per aquest motiu, el resultat té un detestable aspecte sintètic.



He de reconèixer que a mi m’agraden especialment les obres on els personatges són complets, tenen volum, biografia, contradiccions, ànima, per damunt de si són o no creïbles, que també em sembla un aspecte destacable (al cap i a la fi, fem ficció). Però si demano una cosa als personatges de les novel·les que llegeixo és que estiguin magistralment presentats, exposats al lector; en altres paraules: que es despleguin lentament, amb detalls escampats pels recons de les pàgines, dins la narrativa, a les escenes, en els diàlegs, als pensaments. M’agrada anar construint la imatge dels personatges a mesura que avanço en la lectura, quan tots els personatges principals es van desplegant amb les seves virtuts i misèries, amb la bellesa de ser persones molt completes però amb mancances visibles, amb vida, i com he dit abans, amb ànima.

Crear personatges de manera efectiva no és senzill. Si vols, això ho podràs comprovar a aquesta nova proposta que fem a la Llibreria Lluna de Palma en el format de dues sessions presencials i quinze dies de treball personal amb tutoria. Una ocasió per divertir-se aprenent, per conèixer persones que tenen les mateixes inquietuds que tu, per gaudir d'un grup interessant... I probablement, per donar una empenta als teus projectes.

Us animeu?



dimarts, 22 de març de 2016

"Júlia i la xarxa": quan la normalitat s’obre en canal

Els cànons literaris clàssics diuen que una novel·la ha de desenvolupar un guió on l’eix central és l’alteració d’una “normalitat” i on l’objectiu de l’escriptor és restablir aquest ordre alterat. Quan en una narració se succeeixen dues desaparicions encadenades dins un univers petit, el restabliment de l’ordre alterat es converteix en un exercici molt arriscat: el repte de l’escriptor esdevé una escalada d’alçària considerable i la possibilitat de “punxar” és molt elevada.

Aquest risc és el que corria l’autor de la novel·la Júlia i la xarxa, el menorquí J. M. Vidal-Illanes, en obrir en canal una història dolça que es converteix en una dolorosa experiència de superació. Res de nou, tot molt comú, però utilitzant una prosa encisant i un ritme narratiu que incorpora un encertat recurs del flashback i un treballat factor sorpresa-gir que desplega lentament el quadre narratiu. De sobte, al final, totes les peces del puzle encaixen i en veure que les pàgines s’acaben, voldries més.

De la novel·la cal destacar: la narració en primera persona i l’exercici de meta-literatura que incorpora; el joc de corrent-consciència; els nombrosos missatges de crítica social i costumista; la credibilitat dels personatges; l’especificitat d’escenaris i accions; o la simplicitat de l’eix narratiu com a tronc comú que suporta nombroses branques que conviden a la reflexió. L’obra incorpora una mesurada playlist, que acompanya amb música alguns dels moments àlgids de la narració, i els fragments d’un poemari que es converteix en un dels eixos de la trama.

A mesura que avances en la lectura del llibre, es desperten determinats elements d’identificació: l’autor sap tocar fibres sensibles d’efecte universal en una cerca per no deixar indiferent al lector. El resultat final és més que notable i mereix dedicar-li un lloc entre les sorpreses literàries d’aquesta pròxima tardor.

C. Tomàs - (Publicada amb motiu d'una tertúlia sobre l'obra a Palma i recopilada i extractada amb permís de l'autor)








Júlia i la xarxa
J. M. Vidal-Illanes

Editat per:
PUNTO ROJO LIBROS, S.L.
info@puntorojolibros.com

ISBN: 978-84-16157-64-8
Dipòsit Legal: SE 1313-2014

dilluns, 21 de març de 2016

DRETS DAVANT LA PORTA

Pitjà el botó esgrogueït del timbre.
Al replà hi havia un callament,
temorec com de greu cosa invisible
en una mena de pietat, no.
No era això. Al silenci del replà,
s'hi sentien, entorn meu i de qui m'hi era
la colla i companyia, unes primes
ombres d'això que anomenem "tendror".
Trigaven a obrir la porta alta,
de llenyam vermell, fosc i enfitat
pel verrim vell, gomós, de les boirades
del port, que era a tocar. Posà una mà,
sense dir res, damunt la meva esquena.
Un espatlló em va estrènyer, allò
de donar-me entenent que coneixia
la casa, la patrona, molts clients.
Sota la pell vaig jo pensar i sentir
que la tendror era un fenomen fondo,
real, originari: aconseguia
que un home es pogués sentir petit
davant l'altra persona i el menava
a agrair sense els llavis que l'Altre
el tractés com a un ésser petit,
perquè la luxúria és la cara contrària de la tendror.

Blai Bonet (Santanyí, 1926-1997)

dijous, 17 de març de 2016

El combat - Marià Villangómez

El combat


Aquests homes lluitaren,
vull dir els avis dels avis,
i també damunt aquestes feixes es va sembrar la sang.
La dura mà empunyava les eines i les armes.
Defenien la vida, la collita, els seus escassos béns.
Pagesos i soldats, tot era una tasca única:
clavar la rella en la terra o el coltell en l'enemic.
Portaven aquells segles en l'entranya
l'armada incursió i la secada hostil.
Pel mar venia la tempesta
i la nau enemiga com un núvol irat.
Dins ells tenien la ràbia i la por,
lluitaven, s'amagaven, eren homes valents.
Hagueren de fer compatibles amb la feixuga feina
les hores de la gresca, de la rialla i de l'amor.
La mort els envestia per tots costats, aclaria
les espesses brostades. Era igual
morir de la pesta, de fam, negats o en plena lluita.
Tal vegada la guerra tenia un altre prestigi.

I aquells homes anaven al combat. Ells sabien
almenys que defenien un tros de terra, una casa,
allí a la vora,
el pa de tots, dins el rebost o a l'era,
i això els decidia a la mort.
Acceptaven, sense saber, un secular martiri:
ni tan sols creien que allò es pogués fer acabar.

I a més els homes es coneixien lluitant,
i és bell vanar-se d'una força ardida,

i les armes poden prendre un estrany fulgor a les mans.

Marià Villangómez

Avançar dins un conte - Joan Margarit

AVANÇAR DINS UN CONTE

Sobre el bosc en silenci cau la neu,
una manta gruixuda que no escalfa
la miserable multitud de roures.
Ben abrigat, el creuo caminant:
on hi havia el camí ha quedat cobert
i no queda més rastre que els meus passos.
Em trobo un niu caigut, un niu molt gran,
com si fos el bressol d’un infant mort.
Ara, per tornar enrere necessito
les pròpies empremtes, però cau
la neu i va esborrant-les en silenci.
Un cop de vent aixeca un remolí
i el niu va arrossegant-se, rodolant
per un temps mut i fred, sense camins.

Joan Margarit (Casa de la Misericòrdia) 

dissabte, 12 de març de 2016

Quan no ens entenem. Fronteres

Era un dijous qualsevol, mentre prenia un caputxino i escrivia en una llibreta. Els finestrals oberts al fred i al port del meu barri. Vivia perquè escrivia i tot semblava anar rodat. Sí. Era dijous quan entrà una persona qualsevol i demanà una barra de pa.


Quan escric no sóc massa conscient de res del que m’envolta, escriure m’aïlla i em fa viure.


Qui entrà va ser una persona efímera, un dijous qualsevol. No era una persona de les que passen sense tocar-te, no. Demanà una barra de pa, entrant al drap, exhibint la seva misèria, amb el cap cot i amb vergonya. No volia una barra bona, ja li anava bé una de dura. Li’n van donar i marxà sense molestar, capcot, mantenint en silenci el seu idioma indesxifrable d’un país llunyà.


Quan escric, els matins, al bar o al forn de davant el port, m’aïllo
fins que algú o alguna cosa talla el fil.


I passa. Entren i surten persones qualsevol que demanen coses al taulell, però el fil no es talla, només és una cadència subtil, rutinària. Però un dijous qualsevol, mentre escric, entra algú a qui no puc entendre i tot es desfà. Parla d’una vida llunyana que deixà, com la resta. Parla de travessar fronteres. No l’entenc però parla de fugir, de buscar aixopluc. És dijous, no es vol resguardar de la pluja sinó de la mort.
Escric.
El fil no em deixa anar més enllà.


J. M. Vidal-Illanes © 2016




dimecres, 2 de març de 2016

Avui, al nostre punt de trobada habitual...

LLIBRERIA LLUNA


19h Conferència “Dones que escriuen” a càrrec d'Àngels Cardona Palmer.


Carrer: General Riera, 68, 07010 Palma/ T. 971206527 / http://www.llibrerialluna.com/




Existeix l'escriptura típicament femenina?

El camí de l'escriptura s'ha conformat sempre favorable als seus interessos?

Quin ha estat el paper de la dona dins la literatura a traves de la Història?

L'objectiu de la conferència és analitzar l'evolució de la dona com a escriptora durant la Història, des de les primeres autores conegudes en món occidental fins el moment actual.

Per poder seguir aquesta evolució, s'ha de tenir en compte les dificultats que han trobat les dones per accedir al coneixement des d'una societat patriarcal.

#Setmana #XXVIISetmanadelLlibreenCatalà #Dona